dissabte, 25 de febrer de 2017

L'edat és la edat

Quants anys tinc? Realment que importa això, el proper Abril en faré 3. Tinc la edat que vull i sento! Tinc la edat en que puc cridar sense por el que penso... fer el que desitjo, sense por al fracàs o a lo desconegut. Tinc la edat o millor dit la experiència de molts dies viscuts en una habitació d'hospital i la força de la convicció dels meus somnis, somnis terrenals de tenir una vida terrenal així de senzill.

Doncs uns diuen que ja soc vella perquè he viscut coses que desgasten a qualsevol, altres diuen que estic en pleno apogeo, però no és la edat que tinc ni el que la gent diu, sinó lo que el meu cor sent i el meu cervell diu. Tinc la edat necessària per fer el que vulgui, reconèixer ferros vells, rectificar camins i atresora èxits.

Tinc l'edat o l'experiència en que les coses es miren amb més calma però amb l'interès de seguir creixent. Tinc la sensació de començar a acarisiar els somnis amb els dits i potser convertir les meves il·lusions en esperança.
No necessito marcar-los amb un número, doncs els meus anhels aconseguits, els meus triomfs sense trofeu, la multitud de llàgrimes que he tret galtes avall pel camí al veure frustrada la meva convicció de que tothom se'n podia sortir i es trencaven les meves il·lusions. Que grans persones que tenien la edat que sentíen i no cap número concret.
Jo tinc els anys que necessito per viure lliure i sense por. Per seguir sense pràcticament temor per el penya-segat, dons porto amb mi l'experiència adquirida i la força dels meus anhels. Estic visquent lo que em toca amb la justa proporció entre ser precabuda i esbojarrada.
Aquest mes he tornat a revisions i segueixo una bona evolució, els metges estan contents i cada cop em resten algun xeropet que altre, cosa que em recomforta i m'anima. Em diuen Clàudia, la bombolleta cada cop té més de realitat i menys de medicina de maneta que cal que volis els dies de sol sense les ales que et donava la medicina.
Puc plantejar-me allò que molts us heu plantejat algun cop a la vida per aquestes èpoques  que es a quin col.legi vull anar quan sigui gran. Vull un col.legi on ensenyin a ser persona i a valorar les coses des d'una òptica adequada, mira si demano poc. La veritat és que en fa molta il·lusió i segurament hauré de fer un període d'adaptació però entre la Mami i jo, no pas per por a anar a classe sinó per posar certa distància al vincle tan fort que ens uneix a ambdues, bé com qualsevol mare i filla però en el nostre cas una mica més accentuat per tot això que vosaltres coneixeu.
Avui us he deixat potser més fotos de lo normal però penso que ara son èpoques d'ensenyar més que parlar ja que molts cops les imatges parlen per si soles i continuen sent mostres de la meva primera vegada que faig algo.




Un dia menys de malaltia, un dia més a la motxilla

2 comentaris: